EQUILIBRI PRESSUPOSTARI

Balance

EQUILIBRI PRESSUPOSTARI

(Sector de les administracions públiques)
En primer lloc, és necessari l’anàlisi relatiu a si l’entitat que vagi a contractar amb els agents privats la prestació de serveis energètics, pertany o no al sector de les Administracions públiques a l’efecte de la normativa sobre endeutament públic, de manera que:

– Que gaudi d’autonomia de decisió i d’un conjunt complet de comptes.
– Que tingui caràcter públic, per correspondre el control a una Administració.
– Que les seves vendes cobreixin el 50% dels seus costos de producció a preus econòmicament significatius.
Si l’entitat forma part de l’esmenta’t sector de les Administracions Públiques (i tal és el cas de les Administracions territorials), el seu endeutament incideix sobre el dèficit públic i, per tant, resulta necessari l’examen de la concreta operació.

En aquest segon supòsit, serà necessari anar a mecanismes de col·laboració públic- privada per articular l’operació, la qual cosa exigirà analitzar la normativa de contractes públics a l’efecte de determinar el tipus de contracte que permetrà dissenyar el model de col·laboració públic-privat seguint els criteris establerts per EUROSTAT per evitar la seva consolidació.

Una vegada estudiat quines entitats formen part del sector de les Administracions Públiques, a l’efecte del còmput de la capacitat o necessitat de finançament (segons l’establer en l’article 3 de la LGEP), el segon aspecte que ha d’analitzar-se és com es classifiquen els actius afectes al contracte d’associació, això és, si l’actiu ha de registrar-se en el balanç de les “Administracions Públiques”, o bé es registra en el balanç dels “productors de mercat”. En aquest segon supòsit no es produiria increment del dèficit públic per l’operació.

La consolidació o no en el balanç de l’Administració dependrà de si l’empresari privat assumeix o no la majoria dels riscos derivats de la propietat i rep la majoria dels beneficis.

En els comptes nacionals els actius afectes a una associació públic-privada només podran considerar-se actius no públics si concorren proves de pes que acreditin que el soci privat és el que suporta la major part del risc inherent al projecte.

Per jutjar amb major precisió qui s’entén que assumeix la major part dels riscos o beneficis del projecte, EUROSTAT assimila la qüestió a la diferència entre un arrendament operatiu, en aquest cas l’empresari és titular de l’actiu i del deute, i un arrendament financer, en aquest cas és l’Administració qui es reputa titular i deutora.

Segons el Manual del SEC-95, els riscos i beneficis de la propietat en els models exposats han d’avaluar-se conformement a 8 factors. D’acord amb els mateixos, s’entén que el projecte té les característiques d’arrendament operatiu quan el privat:

– Organitza i paga directament el manteniment i l’assegurança de l’actiu.
– Afronta el reemborsament dels deutes de la societat en cas de rescissió anticipada del contracte.
– Té un ampli marge per prendre decisions clau sobre la manera de complir el contracte, el disseny i la construcció de l’actiu i decideix com s’explota i manté per prestar el servei requerit pel comprador.
– Fa front al risc del nivell de demanda, això és, a la major o menor utilització de l’actiu que, al mateix temps, determina els superiors o inferiors ingressos que percep.
– Rep ingressos de tercers diferents de l’Administració en una part considerable.
– Percep menors ingressos de l’Administració si la posada a la disposició de l’actiu no és l’adequada o si la qualitat del servei no és suficient.
– No augmenten els pagaments de l’Administració pública en cas d’increments de costos relacionats amb l’actiu per a la societat privada.
– Assumeix el risc del valor residual de l’actiu, això es, que es concedeix a l’Administració pública l’opció, al final del contracte, de comprar o no l’actiu al preu corrent de mercat, no estant obligada a comprar-ho a un preu preacordad si no ho necessita o si l’actiu no es en bones condicions.

Factors de risc segons la Decisió d’EUROSTAT, d’11 de febrer de 2004:

Amb la finalitat d’aclarir què ha d’entendre’s per risc en l’àmbit dels “consorcis públic-privats”, EUROSTAT distingeix tres categories de riscos a les quals haurà de mirar per determinar si el risc és assumit per l’Administració pública o per la societat privada.

“Risc de construcció”: Es deriva de fets tals com:

– Retards en el lliurament de la infraestructura pública.
– Incompliment dels criteris establerts en el contracte.
– Assumir costos addicionals que poden sorgir durant l’execució del contracte.
– Deficiències tècniques.
– Efectes externs negatius, etc.
“Risc de disponibilitat”: Aquest risc consisteix en:

– No lliurar el volum convingut en el contracte.
– Incompliment de la normativa en matèria de seguretat o de les certificacions administratives aplicables a serveis a usuaris finals i especificades en el contracte.
– L’incompliment dels estàndards de qualitat fixats contractualment;
“Risc de demanda”: Aquest risc vindria referit a la variabilitat de la demanda amb independència del comportament que realitzi la societat, risc aquest que ha de sorgir de:

– El cicle econòmic.
– Les noves tendències del mercat de la competència.
– Que l’empresa actuï amb maquinària obsoleta, però en cap cas de la deficient o baixa qualitat dels serveis prestats.
Eurostat recomana que els actius lligats a consorcis públic-privats no es computin com a actius públics i, en conseqüència, no s’incloguin en el balanç de les Administracions Públiques sempre que:

El soci privat suporti el “risc de la construcció” i, a més, suporti almenys un dels altres dos riscos restants: risc de disponibilitat o risc de demanda